M’agrada l’olor de la fusta, dels encenalls i les serradures que hi ha per terra al taller del Quimet, el nostre veí. Entro i el saludo amb la mà. No diem res pel soroll de la serradora. Està tallant un tauló molt llarg. Avui el meu germà està malalt i no ha baixat amb mi. M’acoto per agafar uns trossets de fusta de terra. Els portaré a casa perquè hi jugui. Ell sempre vol fer cotxes, camions, cases...

Miro cap a la garita on la Pepa, la dona del fuster, hi té un despatxet. Allà dins fa els albarans, compta les factures i, a vegades, em dóna algun paper perquè hi dibuixi. Avui no hi és. Deu ser a comprar per fer el dinar, o a cobrar algun encàrrec... El Quimet i la Pepa no tenen fills, i per això els agrada que voltem per la fusteria quan tenim vacances de l’escola.

De sobte, s’atura el soroll de la màquina. El Quimet em diu: “Vols entrar al despatx? Farem dibuixos, ara que no hi ha la Pepa”. Hi entrem; ell treu uns papers i un llapis de fuster, d’aquells plans i gruixuts que m’agraden tant i que sovint es posa darrere l’orella. Em fa seure a la seva falda i, sense dir res, tanca el baldó. Per què deu haver tancat? I no em parla.... Jo intento dibuixar, però em sento estranya, asseguda damunt seu.

Ja tinc deu anys i fa poc vaig anar al metge amb la mare perquè em feien mal uns bonyets sota els mugrons plans. El metge va dir: “Això és la primera empenta”, i tots dos van fer un somriure còmplice. Ara el Quimet em passa les seves mans dures i grosses pels costats, amunt i avall. Quan em toca els mugrons em fan mal, però no dic res. Em fa por aquesta porta tancada. Ell sospira, i jo només penso en fugir. Sort que arriba la Pepa amb unes bosses. El Quimet obre el baldó i jo aprofito per baixar-li de la falda i esmunyir-me cap al carrer.

Ho he explicat a la iaia i m’ha dit que no hi tornés a entrar mai més sola. Però al veí ningú no l’ha renyat. Em fa por quan passo per la porta de la fusteria. No vull mirar cap dins per no veure’l. I si un dia m’agafa?