...Avui no he anat a l’insti. He viscut un dia molt intens i ple d’emocions, tant que el recordaré sempre...

Em dic Paula Garcia, tinc 13 anys i visc amb els meus pares i el meu germà Marc de 8 anys. Ara vivim al carrer Ample del meu poble. Un poble on, com diu el meu avi que viu sol dues cases més amunt: - "terra pobra, vida aspra ".

Però, per mi, és una terra dolça i té de tot: piscina municipal (només a l’estiu tampoc us flipeu), camp de futbol, pistes de tennis, pavelló, biblioteca, escola de música, castellers i molta vida associativa. Jugo bé a futbol, sóc traçuda amb les dues cames i corro molt. Fa uns tres anys, l’equip de la capital de comarca em volia fitxar, però el meu pare em va dir que no em podia portar amb cotxe als entrenaments ni als partits. Ara jugo a l’equip del poble amb el meu amic Amed.

Saps? A casa meva, abans érem rics, el papa tenia una empresa de construcció que feia cases i pisos. L’havia heretat d’un tiet. Tenia molts treballadors i ens vam fer un xalet amb piscina i un jardí immens ple de palmeres. La casa era en una urbanització vigilada per un munt de càmeres. Una empresa de seguretat rondava tot el dia amb cotxe. A dins d’aquest cotxe, sempre hi veia dos homes musculosos, lletjos i tatuats fins al coll.

La meva mama treballava amb el papa al despatx del xalet; era arquitecte tècnic i també li feia de secretària, en deien –“ portar els números”. Es van conèixer prenent mides en una obra, els hi explicaven als amics i coneguts. A la casa gran, venien "amics" dels pares i sempre es discutien per diners, i els seus fills em xulejaven perquè no era tan rica com ells: jo no tenia quad, ni poni ni minyona.

Aleshores va arribar la gran crisi de la construcció i els va enganxar de ple amb moltes obres a punt d’acabar, van tancar l’empresa i els bancs s’ho van quedar tot. Tot i així, com que el meu pare és bona persona, molt bona persona, en comptes de fugir, va voler pagar a tothom i es va arruïnar.
Un dia, mentre érem a l’escola, van venir uns senyors i ens van canviar el pany del xalet. Avui he après que en diuen ”alzamiento de bienes”. Llavors ens vam instal·lar a casa de la tieta durant un any, fins que el meu pare va trobar feina en una fàbrica on fan esquís. Tot i això, no ens podem permetre anar a esquiar. Però ara no crida tant i viu més tranquil que abans. El papa és bona persona i ningú parla malament d’ell i n’estic orgullosa. La mama, com que no trobava feina d’arquitecte, va estudiar geriatria i ara cuida a gent gran. Quan arriba a casa, ens explica anècdotes dels avis. Són prou divertides.

El meu barri actual és molt guai; són cases velles unes al costat de l’altre, i hi viu gent molt diversa; gent gran, marroquins, oKupes, l'alcaldessa, la mestra i molts amics. Hi ha pisos nous i petitons, en un dels quals hi vivim la meva família i jo.

Justament, aquests pisos els havia fet el meu pare; són els que es va quedar el banc, i ara ens en lloga un; ens el lloga barat “ -segons el preu del mercat”-, puntualitza el meu pare. Des de fa uns mesos els pares, quan acabem de sopar, van a reunions a l’Ateneu; són de gent que també ha perdut la casa i s’ajuden entre ells.

Al replà , hi viu el meu amic Amed; el seu pare fa mesos que no treballa perquè està malalt, i la seva mare, la Fàtima, cuida els seus germanets petits i el meu germà Marc, que sembla que visqui allí i no tingui casa!

Avui, ha vingut la policia, molta policia; els volien fer fora de casa i canviar-los el pany. Però l'Amed i els seus pares tenen molts amics. Molt d’hora al matí, el meu pare estava a l' entrada de casa parlant en castellà amb un senyor encorbatat que deia no sé què de les lleis.

...Avui, l’Amed i jo, no hem anat a l’insti. Hem fet campana. Avui, ha estat un dia molt intens. Avui, he viscut una preciosa i tendra abraçada que no oblidaré mai. Avui, a l'amic Amed, no l'han pogut fer fora de casa, perquè té, tenim, molts amics...

Roba fosca, cara maligna i mirada tèrbola. Aquell senyor parlava amb la mare i li deia que li donava 24 hores per "largarse de aquí". Recordo la olor que feia de tabac ranci, la mateixa que el pare, olor del club d’homes rics que freqüentava a les nits, quan no era a casa amb nosaltres.

Quan marxà aquell senyor, la mare va començar a plorar. Em vaig acostar per intentar consolar-la i ella va començar a sanglotar. Res del què pogués dir o fer aconseguiria alleujar aquella tristesa, aquella por, aquell profund dolor. Aquell dolor... Sense adonar-me’n, aviat me’l vaig fer meu. Va convertir-se en la bandera del meu vaixell. Començava el meu viatge.

L'endemà marxàvem per anar a un lloc millor, segons deia la mare, amb els ulls vermells. La meva habitació era buida quan em vaig llevar; tot era en caixes. La roba, els llibres, les joguines... I les habitacions de la mare i la de la Sara també. En un tres i no res va desfer els llits i va guardar els llençols en una gran bossa que tenia preparada al rebedor. Aquell seria l'últim dia en aquell petit pis del centre del poble. Els nos-tres veïns, aquells que de vegades portaven carmanyoles i bosses a la mare, quedarien ja per sempre en el record. La mare deia que eren molt bons, molt solidaris. Anys més tard hauria d'explicar-li a la Sara què volia dir la mare amb allò de "solidaris".

Altres nens corrien per les sales d'aquell inhòspit cau i, tot i que vaig fer amics ràpidament, mai vaig sen-tir-lo com casa meva. I la mare seguia plorant, cada dia més desolada, prima i neguitosa. Intentava dissimular, però jo me n'adonava i no podia oferir-li res més que petons i somriures a tothora; i procurar protegir a la Sara d’aquella merda.

El pare pretenia fer tant mal com pogués a la mare; la dona que l’havia tractat millor al món, convertint-se pràcticament en la seva esclava... Es va encegar i va oblidar que els seus propis fills, la Sara i jo, en pagaríem les conseqüències. Conseqüències.

Quan vaig ser adolescent, vaig saber que ell havia signat la fatídica ordre d'execució i s'havia ocupat, personalment, que els seus amics del "cuerpo" actuessin amb la màxima rapidesa. Cuerpo, cos.
Amb tota la professionalitat i la indiferència d’un robot manipulat pels comandaments, aquells membres del cos de seguretat de l’estat ens van fer fora del que havia estat casa meva des que vaig néixer. Professionalitat i indiferència.

Els desnonaments exprés estaven a l’ordre del dia i més si els dictava un jutge amb un gran reconeixement; el pare el devia més als contactes amb la classe política de la capital i les hores al club, bevent whisky i fumant purs, que no pas a un treball correcta i honestament exercit.

Els dies passaven entre plors, llibres i les mirades de compassió de la gent que ens creuàvem pel carrer els dies que sortíem a passejar els tres junts. Sempre era jo qui explicava a la mare i la Sara que hi havia una exposició al museu comarcal o una fira d’artesans més enllà. Em servia de qualsevol excusa per sortir d’aquell cau, mal anomenat centre. Durant unes hores oblidàvem aquell infern i miràvem petits objectes o magnifiques obres d’art que mai podríem comprar. Un dia ens vam creuar amb el pare; la mare i la Sara miraven una paradeta. El gran jutge i jo ens vam creuar; vaig clavar l’esguard en els seus ulls i ni tan sols em va reconèixer. Quina llàstima! O no...

La mare anava trobant feines sense contracte i mal remunerades que no servien ni per intentar aconseguir algun pis de lloguer. La crisi ho havia trinxat tot i els propietaris no es fiaven de llogar un pis a persones sense una solvència econòmica contrastada. Tothom sabia que la mare era la exdona d’aquell mal nascut del pare i aquest fet tancava portes de forma automàtica. Es va dedicar a estalviar, pel nostre futur, deia.

Quan per fi la mare va trobar una feina amb contracte, a mitja jornada, en una cadena de supermercats vam esclatar d’alegria. Com si ens hagués tocat un premi de la loteria! A través d’una companya de feina, la mare va aconseguir llogar un pis de 50 metres quadrats, de dues habitacions. Jo complia 18 anys el dia que vam entrar-hi a viure i aquella va ser la meva festa d’aniversari.

Dos mesos més tard, després de molt buscar, vaig trobar una feina, també a mitja jornada, en un bar del poble. Hauria de compaginar-ho amb els estudis d’infermeria que acabava de començar. Aquells ingressos addicionals anirien molt bé.

Seguien passant els dies i tot anava millorant, poc a poc. Menys l’aspecte de la mare, que lluïa unes bosses molt marcades sota els ulls i que mai va recuperar el seu pes normal. Entre la Sara i jo vam aconseguir arrencar-li algun somriure i, fins i tot, algun riure de tant en tant. Però aquell turment la va convertir, als meus ulls, en un esquelet.

Just el dia que compleixo el 21 anys, sóc a punt de completar el full de ruta previst, designat amb el temps, sobre la marxa. Han passat 14 anys des d’aquell fatídic dia. Acabo de signar una hipoteca per comprar el pis que tres anys ençà es va convertir en casa nostra. 360 mensualitats per agrair-li els esforços, alleujar el patiment i tornar-li la dignitat a la mare. Dignitat, allò que el pare va perdre pel camí; o va rega-lar a alguna de les seves meuques.

Aquell glaçat matí de febrer, vaig fer-me una promesa. I ara estic a punt de complir-la. Després de tants anys de ràbia i odi, tants mesos de planificar-ho i tants dies de pensar-hi, de dia i de nit.

- El seu whisky, senyor jutge...

Conseqüències al cos, amb total professionalitat i absoluta indiferència...

- Es troba bé, senyor...? Que mai descansi en pau!

Es poden saber moltes coses d'una persona només mirant-li les sabates. Hi ha tantes sabates com maneres de caminar i per tant, maneres de ser i de pensar. Baixant la mirada i veient passar peus pel teu davant cada dia, arribes a desenvolupar un sisè sentit. Pots endevinar l'edat, el sexe, les aficions, la professió, l'estat d'ànim de la persona...i se m'acut que fins i tot pots arribar a saber, si la persona en qüestió té casa. Em miro les meves, de sabates, i penso que no cal ser gaire observador, per entendre que casa meva és el carrer. Porto un parell de vambes velles, brutes, foradades, descosides. No sempre ha estat així, però els últims mesos, la vorera i l'anar i venir de peus s'han convertit en la meva quotidianitat. Ara visc en una casa sense parets, on qualsevol estrany pot envair el meu espai. És com si pel fet que se m’hagi estat negat el dret a l’habitatge, se m'hagi negat també el dret de poder mirar la gent als ulls, de igual a igual, sense haver de sentir vergonya. El meu camp de visió ha quedat reduït, com en aquelles pel.lícules clàssiques que miràvem amb la mare a la sala d'estar, durant les vacances de setmana santa, on hi havia dues franges negres gruixudes a dalt i a baix de la pantalla. Penso en la nostra sala d’estar, en la meva habitació, en la cuina...i em sembla tot tan llunyà! Em veig a mi mateixa com en un somni d’un passat que es desdibuixa i arribo a creure que el meu jo d’abans, no va existir mai.

Pel meu davant passen nens de la meva edat amb les seves famílies. Malgrat tenir-los a tocar, un abisme ens separa. Per a ells sóc invisible o simplement ni existeixo. Em sorprèn la seva despreocupació, no s'adonen de fins a quin punt en són de feliços. Jo, en canvi, tinc la sensació d'haver-me fet gran de cop i cada dia em sento més trista i cansada. Els envejo.

Les hores passen amb el tràfec de gent i cotxes. La mare i jo hem establert una rutina que ens ajuda a sobreviure. Estem juntes la major part del dia, excepte unes hores al vespre que ella marxa i jo em quedo sola al lloc on ella m'indica. No m'ha dit mai on va però sempre torna amb alguna cosa per menjar i diners. He après a no fer gaire preguntes i a aprofitar la oportunitat d'alimentar-me o descansar com si fós la primera i la última vegada que ho faig.

Ja s'ha fet de nit, aviat arribarà l'hivern i comença a fer fred. Avui la mare i jo dormirem en un altre portal, en l'anterior, els veïns van fer venir la policia, per sort però ja havíem marxat abans que arribessin. Aquí almenys, en aquest lloc nou, una senyora molt amable ens ha portat mantes.

La mare m'abraça i m'acarona. Enmig de la foscor, endevino el seu rostre envellit, els seus ulls negres i apagats, cansats de lluitar en batalles desiguals. Aquesta nit al carrer hi regne el silenci. De tant en tant passa algun cotxe o algun grup de joves fent xivarri. Unes passes decidides s'apropen a nosaltres. Diria que es un home jove, corpulent i ben vestit. Projecta una ombra imponent sobre la vorera. A mesura que s'acosta creix dins meu el neguit. Però sembla que no té el més mínim interès en aquest parell de sense sostre. Té pressa i passa de llarg.

-Mare, tu tens por?

La mare m'estreny contra el seu pit i les dues ens enfonsem sota la manta. Amb el dit assenyala el cel negre i em diu:

-Mira, avui hi ha lluna plena. Te'n recordes d'aquell conte que t’agradava tant?

Sí, el recordo, recordo també que me'l va regalar pel meu aniversari. Però ja no m'agraden els contes, li agradaven al meu jo infantil d'abans. Ara tot és diferent.

-Mare, tornaran aquells homes?

-No. No tornaran, ara ja no tenim res que els interessi.

Després de molt de temps, alço el cap i m'emmirallo en la lluna. Ens veig a la mare i a mi en la nostra vida còmode i feliç d'abans. Encara que sigui impossible tornar enrere, una petita espurna d’esperança s’encén dintre meu, un pensament que em reconforta: “si no tenim res, no ens poden prendre res”. Quina lluna més bonica!

Quan sigui gran marxaré de casa. I m’enduré la meva mare amb mi. Quan sigui gran.

Avui he fet enfadar la mare, ara em sap greu, però llavors no hi he pensat. Volia quedar-me més estona mirant la tele, feien els meus dibuixos preferits i no l’escoltava quan em deia que ja era hora d’anar-me’n al llit. Al final m’ha cridat i tot, però he fet com si no la sentís, mirava fixament la pantalla del televisor i intentava destriar les veus dels personatges animats d’entre les paraules de la mare.

Fins que ens hem adonat de la presència del pare, havia arribat i ni tan sols l’havíem sentit entrar. L’he mirat un instant, el temps just de veure que tenia aquella expressió, aquella que li fa brillar els ulls i li fa prémer els llavis amb força, com si s’aguantés les ganes d’escopir. Després he mirat la mare i he notat que havia començat a encongir-se, s’havia fet petita, molt petita, gairebé més petita que jo. No ha dit res, ja no em renyava, només em suplicava amb la mirada.

Jo m’he aixecat d’una revolada, he passat depressa pel costat del pare mentre li dirigia un “bona nit” ràpid i m’he tancat a l’habitació.

Al pare no li agrada trobar-me despert quan arriba de treballar, diu que els nens no han d’estar llevats a aquelles hores, i no li agrada sentir crits tampoc, diu que prou soroll ha d’aguantar durant el dia i que, quan arriba a casa, vol pau i tranquil·litat.

La mare ha vingut a veure’m quan ja tenia el pijama posat, m’ha fet un petó i m’ha ajudat a tapar-me amb el llençol. La mare té les mans menudes i suaus, m’agrada quan m’acarona la galta i els cabells abans d’adormir-me. M’ha mirat un moment amb aquella tristesa que té ficada endins i ha intentat amagar-la darrere aquell somriure que em dedica només a mi.

Però avui no aconsegueixo adormir-me. Ja fa estona que la mare ha tornat al menjador amb el pare i ja fa estona que sento com ell es queixa del sopar. Parla amb veu molt alta, diu que es mata treballant cada dia per portar diners a casa i que, a canvi, només rep un plat de verdura bullida per sopar. A la mare no la sento. Però me la imagino, cada vegada més petita, amb els ulls abaixats, amb el somriure desaparegut.

Després un soroll sord, un plat que es trenca, una cadira que es tomba, un cop de porta... i finalment el silenci.

Triga una estona, potser primer ho endreça tot, però la mare acaba tornant a la meva habitació. Vol comprovar que no m’hagi despertat. Quan veig la claror que m’entra per la porta, tanco els ulls i em quedo quiet, molt quiet, no vull que sàpiga que estic despert. Ella em mira en silenci.

Voldria abraçar-la, molt fort, i dir-li que no pateixi, que jo estic amb ella, que la protegiré, que no permetré que res ni ningú li faci mal. Però em quedo callat, sense moure’m, esperant que surti i tanqui la porta.

De vegades, quan ella entra a la seva habitació i jo em quedo sol, la sento plorar. Llavors jo també ploro. Plorem junts, enmig de la foscor, cadascú en la solitud dels nostres llits, i amb la imaginació li estrenyo les mans, fins que ens adormim, tots dos, tot sols...

Quan sigui gran marxaré de casa. I m’enduré la meva mare amb mi. Quan sigui gran, i les mans menudes i suaus de la mare càpiguen dins les meves.

El meu menjar preferit és la sopa torrada amb pilotilles. Abans me’n feies sovint, fins que un dia el pare, patapam, cop de puny sobre la taula. En Tití, el mico esquirol que m’acompanya a tot arreu, em salta de la falda de l’ensurt. És el meu únic nino. N’estic fins als collons d’aquesta merda! No saps fer res més! Tu cuines de tot, i principalment patates aixafades, arengades salades i menuts, que és el que ell s’estima més, i a mi en canvi em provoquen unes basques, que vull aixecar-me de la taula. No goso pas dir a les meves amigues què menjo, perquè farien una ganyota i encara em veurien més estrafolària. Amb les feinades que tinc a fer-los creure que els blaus dels braços són perquè m’agrada enfilar-me als arbres. Per a les cames és més fàcil: sempre vaig amb pantalons. Els dic que les faldilles són massa incòmodes i avall.

Tu tens prohibit guisar cap alternativa per a la nena, i la nena no pot dir ni piu. A risc de perdre o malferir el peluix d’en Tití, que mostra signes de maltractament a l’esquena i a les orelles. I a la cua, que té ben escapçada. Quan el pare té un brot de mal geni i et maleeix perquè vol un nen i tu no et quedes embarassada, jo m’aferro al meu nino i demano per dintre que no vinguin més criatures, que no aparegui ningú per aquesta casa. Tan aviat em moro de vergonya com de por. I el que em causa més dolor de tot no són les seves plantofades ni els seus brams, sinó el teu silenci. Com suportes les fuetades del seu cinturó, la força sobre els teus punys, el seu pes de bèstia masegant-te damunt el llit, la seva ràbia vestida d’estirabots i menyspreu. Per què no crides: prou! Per què no el deixem sol, i fugim lluny d’ell, totes dues i en Tití, per començar una nova vida? Els homes no són tots com ell. Cap nena de l’escola no porta marques a la pell ni ninos amb el cos malmès, i totes parlen del seu pare. Jo no n’explico mai res, com si no existís. Desitjo marxar per sempre, però no vull deixar-te sola.

Cada dia quan torno de l’escola, i sento des de l’escala com t’escridassa, com cau algun plat, algun pot de la cuina, els vidres trencats, els teus gemecs, en comptes de tirar enrere i fugir d’aquest infern, m’afanyo a pujar amunt per si puc protegir-te, posar-me entre tots dos, al preu que sigui, perquè s’estableixi una treva, encara que tàcita, i tu puguis acabar de fer el dinar. Llavors sóc jo la que rebo les bufetades a les galtes, pessics al canell, recargolades als braços fins que m’agenollo. Demana perdó. I dóna’m aquest cony de ninot. En Tití vola per la casa topant contra les parets com un pardal amb les ales trencades.

Què li passa al pare? No li agrada la feina, no li agradem nosaltres, no s’agrada ell mateix? Quan podem estar soles, jo vinc al teu llit i ens curem l’una a l’altra. Ens rentem la pell amb aigua de farigola, ens acaronem les mans, ens besem els ulls. Jo et passo en Tití per tot el cos. El seu pèl suau és com un bàlsam fet de tendresa. Em dius que el pare està malalt, que ha hagut de suportar molt de patiment i sobretot molta gana. Que en el fons és un bon home i necessita paciència. La nostra paciència. Va ser abandonat quan era un nadó, desnodrit i ple de contusions, i el van pujar diferents famílies que el van anar rebutjant. Dius que no ha après a estimar. Que li falta temps. Et sembla que tu n’hi pots ensenyar? O jo? O un altre fill? Encara no t’ha fet prou mal per demostrar-te que no té remei? Per què s’entossudeix a repetir la seva història?

I avui, en arribar de l’escola, identifico una olor que m’agrada. Trec en Tití de la bossa perquè també la senti. Correm cap a la cuina i us veiem allí, abocats als fogons: el pare t’engrapa els braços i els cabells. Després de molts dies, m’has fet sopa de pilotilles. No t’ho ha perdonat. Et força el coll i et fa doblegar, t’obliga a menjar-te la sopa sense cullera, xarrupant-la directament de l’olla, que encara crema. Deixo anar la bossa i en Tití i em tiro al damunt d’aquest bàrbar, però m’aparta amb una coça a la panxa. Sort que no em toca de ple, i tinc prou esma per pescar una paella de la pica i tornar cap a ell amb un salt imparable, i clavar-li un bon cop de paella al clatell, i després un altre, i un altre, i un altre. I cau a terra, estabornit, i es tapa amb els colzes per defensar-se dels meus cops, però n’hi  arriben més, al cap, a la cara, al coll, i un altre, i un altre. Fins que ja no es mou.

Tu t’has quedat asseguda a terra, repenjada al forn, amb uns ulls oberts com dos plats buits,  escabellada, la cara vermella i bruta. No t’has ni acabat d’empassar l’últim glop de sopa. Jo m’acosto i tu em prens la paella, plena de la seva sang. Mentre t’hi untes els dits i te’ls fregues a la roba, jo et poso bé els cabells i et netejo la cara amb un eixugamà humit. Agafo en Tití i m’assec al teu costat. Tots tres ens mirem el pare, sense dir res.

Quan entren els veïns i ens troben d’aquesta manera, es posen les mans al cap i exclamen: pobra gent! Insisteixo que tu no tens res a veure amb aquesta mort, però ningú no m’escolta. Ni els veïns, ni la policia. Ni tu, mare. Per què no els dius la veritat? En Tití i jo, desesperats, veiem com se t’emporten. I ara què?

El Jaume havia passat mala nit, no n’havia pogut dormir i aquell matí seria el més llarg de la seva vida. Tenia set anys tendres i suaus com el cotó fluix i tanmateix ja n’havia experimentat el camí empedrat i les aranyades de les branques dels arbres propers, les raspadures de la terra seca o l’asfalt en mal estat i la sequedat a la gola produïda pels nervis. Ara era a un despatx amb els ulls com taronges però la boca tancada, com segellada amb pegament.

Una dona jove i maca li feia preguntes. La Mireia tenia vint i sis anys, ulls blaus com el cel de Barcelona a l’estiu, el cabell llarg i negre com una nit sense lluna, però lluent, vestia brusa de seda blanca i falda de pell negra com els cabells un parell de centímetres per sobre dels genolls.

La Mireia, més per creativitat que no pas experiència, en veure que el noi no contestava les preguntes, li va proposar un joc

Què et sembla si juguem una mica? Jo et dono aquest quadern i un bolígraf i tu escrius una carta explicant el que ha passat. Imagina que l’escrius a un amic o un company d’escola.

Un llamp creuà els ulls de la jove. La seva intuïció li deia que ara el Jaume ho posaria tot per escrit, algun canvi s’havia produït al rostre del nen, però aquest no agafà el bolígraf de seguida, passaren mil eternitats abans que es decidís a mirar el bolígraf que els dits prims i allargats de la noia aguantaven.  Per fi l’agafà i pensà un moment ans de començar i quan va acabar la donà a la Mireia que va quedar sorpresa amb la acurada cal·ligrafia del nen. La carta deia el següent:

“Em dic Jaume Perarnau, tinc set anys. Avui estic molt trist perquè han passat coses molt i molt dolentes a casa. El pare ha fet coses molt lletges i ha dit moltes paraulotes, ara anirà a l’Infern i els dimonis se’l menjaran . L’avia vivia amb nosaltres i em cuidava perquè els pares treballaven molt, però ahir el pare estava malalt, com altres vegades quan arribava tan tard i s’entropessava amb els mobles. L’avia deia que treballava massa i arribava "d’aquella manera".També em deia que n’havia d’estudiar molt per no ser “un desgraciat” com el pare. Jo vull que el pare es pugui guarir aviat de la seva malaltia, per això vull estudiar medicina i ser un bon metge, però diu l’avia que s’ha d’estudiar molt. Jo no vull que d’altres nens hagin de patir les conseqüències de tenir un pare com el meu, un desgraciat com diu l’avia i quan ho diu fa una cara molt lletja. Aquesta nit els pares han cridat molt i s’han esbatussat de valent i si no hagués estat per l’avia no sé com haurien acabat, però la pobra avia també ha rebut. Jo m’he pogut escapar gràcies als veïns que s’han fet càrrec de mi fins que han arribat uns policies molt amables que s’han emportat al pare, ells han trucat l’ambulància que s’ha
emportat la mare i l’avia a l’hospital. Vull que tornin i que tot sigui com abans de començar la malaltia del pare. Però si el pare és un malalt, per què no se l'han endut a l’hospital? Ningú no m’explica res, només fan preguntes i més preguntes i m’omplen el cap amb paraules que jo no se què volen dir. M’han dit que m' enduran a una casa amb altres nens que es troben en una situació semblant a la meva, que també n’hi han nens que han arribat d’un país llunyà i que són refugiats, que han viscut una guerra molt cruel i n’han vist com llurs parents morien davant dels seus ulls i alguns d’ells han sobreviscut a las bombes però han perdut un braç o una cama o inclús els ulls, però que tots són bons nens, que tenen moltes ganes de fer amics i jugar...Jo vull tornar a casa, els pares ja deuen ser allà esperant que jo arribi. No puc entendre per què al món n’hi ha tanta gent malalta que fa mal als altres, gent com el pare. Ara l’avia em vindrà a buscar com a la sortida de l’escola i anirem a casa. Ara ja saps el que ha passat, si us plau, no em facis més preguntes i deixa’m tornar a casa meva”

La Mireia va comprendre que la carta anava dirigida a ella i quedà parada amb tot el que havia llegit. Ara era ella qui hauria de respondre, el Jaume tenia dret a saber el que ella no sabia com dir-li i hagués preferit que un altre li digués, algú amb més experiència. Per fi el Jaume va parlar.

- Vull tornar a casa amb l’avia, és molt tard, ja m’hauria de venir a recollir

- La teva avia no pot venir

- Doncs la mare si no està treballant...

- La mare tampoc

- I el pare? On és el pare?

- El teu pare és a la presó

El nen, d’alguna manera li estava facilitant la feina i la Mireia comprenia que seria millor dir la veritat, encara que aquella veritat, inevitablement, deixaria una profunda marca sota una pell
tan tendre

- El teu pare ha matat la teva avia i la teva mare.

Ja ho havia dit, però ho havia dit amb la veu tallada i la gola seca. No va poder evitar plorar davant d’aquell nen que ara feia un esforç titànic per a consolar-la i també ell, més que no pas per la pèrdua dels éssers estimats, acabà plorant perquè no la podia consolar pas. Ambdós abraçats ploraven...

"Em dic Jaume Perarnau, tinc trenta anys, sóc metge psicòleg..."

Ahir, quan vaig tornar de l’escola, vaig trobar, per fi, un amagatall. El vaig descobrir mentre la mare treia de l’armari de sota l’aigüera la meva capça de galetes preferida que hi tenia amagada:

- Avui que és el teu aniversari, rei, farem un berenar especial –em va dir en beu baixa i picant-me l’ullet.

Se’m va asseure al meu costat, em pentinava suaument amb els seus dits càlids mentre jo devorava una galeta rera l’altre; ella somreia…, i estava molt guapa malgrat el blau de costat de l’ull que ja es començava a dissimular. La mare és el meu àngel de la guarda i sé que quan ella no hi és per escudar-me, pago jo el mal humor del pare quan ha tingut un mal dia a la feina.

Jo faig menys d’un metre i mig d’alt i sóc molt flexible, així que, quan vaig veure que la mare utilitzava mig cos per treure les galetes de l’amari, se’m van disparar totes les alertes i vaig començar a fer tots els pocs càlculs que sé per assegurar-me que ben arraulit, la pròxima vegada, em podria escodrinyar allà sota. El pare no hi entra gaire a la cuina, així que, vaig pensar que si s’enfadava i la mare no hi era, jo m’amagaria fins que ja li hagués passat tot i es cansés o es quedés adormit al sofà.

Ahir, el pare va arribar quan la taula ja era parada i el sopar a punt. Amb la mare l’esperàvem asseguts, callats, concentrats en com seria el soroll de la porta quan ell entrés; ho teníem après: si les claus esgratinyaven una estona el pany abans no aconseguissin obrir la porta i després es tancava amb un cop molt fort, volia dir que aquella nit tindríem sarau. Si en canvi, com ahir, les claus apuntaven a la primera i la porta es tancava suaument, el pare estaria de bon humor i em demanaria com havia anat l’escola i m’explicaria coses de quan ell era petit.


Ahir, el pare em va portar un regal pel meu aniversari. Em vaig posar tan content que fins i tot em vaig oblidar de les galetes de la mare. I de l’amagatall. Del paquet en vaig treure una pilota. A mi no m’agrada gaire el futbol però el pare diu que m’acabarà agradant, que a tots el nens els agrada jugar a futbol i si practico seré com el Messi. Durant el sopar em va estar explicant les tècniques de joc i que jo podria fer de davanter, que així faria gols i podria ser famós i guanyar molts diners. Encara que no entenia massa cosa, jo me l’escoltava i deia a tot que si amb el cap. Després, mentre la mare rentava els plats, em va fer veure el partit que feien per TV3; el pare cridava i s’enfadava amb els jugadors i jo també, tot i que ho feia veure, ja que em fixava més amb els seus pentinats que amb el què feien malament. Per sort, els nostres van acabar guanyant...

Encabat del partit, el pare em va dir que si em portava bé avui aniríem al parc a fer quatre xuts abans de què arribés la mare, que els divendres fregava a la casa gran dels Rovira i tornava una mica més tard.

Per la nit he dormit com feia temps que no dormia i m’he llevat tan content que he pensat en portar a l’escola la pilota que em va regalar el pare per ensenyarla als nens de la meva classe, potser així em deixaran jugar a l’hora del pati...

Després d’esmorzar, com cada dia, la mare m’ha acompanyat a l’escola tot caminant, silenciosa. Fins que no s’ha acotat per fer-me un petó no m’he adonat que tenia els ulls mig plorosos però m’ha somrigut desitjant-me un bon dia i m’ha fet un petó molt fort perquè me’l guardés fins que ens tornéssim a veure.

Els nens de la classe de seguida s’han acostat quan els he ensenyat la pilota i a l’hora del pati m’han deixat jugar una estona, fins que el David l’ha xutada tan fort que ha anat a parar a fora al mig del carrer i un cotxe que passava en aquell moment l’ha xafada.

Havia perdut la pilota! Jo estava perdut! Ara que el pare estava content, jo li havia fet això! Com li explicaria? Què em passaria ara?

He tornat de l’escola, sol, com sempre, tot passejant, avui més tremolós que de costum i rumiant com li explicaria al pare el què ha passat.

He arribat a casa i m’he assegut al sofà esperant com una estàtua tesa i freda a que arribés el pare.

Després d’unes dues o tres hores, ja tard, he sentit com unes claus escodrinyaven el pany de la porta durant molta estona fins que aquesta s’ha tancat d’un cop molt fort. M’he espantat i he corregut cap a la cuina i m’he amagat dins l’amari de sota l’aigüera, ben arraulit.. Ja sento el pare cridar, m’està buscant. Encara no sap que he perdut la pilota. Però està enfadat i m’està cridant, m’està buscant. Com que no em troba està cada vegada més enfadat. Sento que ensopega amb el sofà i cau alguna cosa terra. Tinc els ulls tancats ben fort, penso que a la cuina no hi sol entrar.

Acabo de sentir de nou la porta. Es la mare, el meu àngel de la guarda. Estic salvat.

De cop, comencen a discutir i a cridar. Sento més crits.. Ara, un silenci. Sento que alguna cosa cau a terra, molt a prop. Obro els ulls i espio entre l’escletxa de l’armari; veig la meva mare, a terra.

El riuet de sang que s’acosta cap a mi fa que m’abraci més fort a la capça de galetes. M’he oblidat fins i tot de la pilota.

M’agrada l’olor de la fusta, dels encenalls i les serradures que hi ha per terra al taller del Quimet, el nostre veí. Entro i el saludo amb la mà. No diem res pel soroll de la serradora. Està tallant un tauló molt llarg. Avui el meu germà està malalt i no ha baixat amb mi. M’acoto per agafar uns trossets de fusta de terra. Els portaré a casa perquè hi jugui. Ell sempre vol fer cotxes, camions, cases...

Miro cap a la garita on la Pepa, la dona del fuster, hi té un despatxet. Allà dins fa els albarans, compta les factures i, a vegades, em dóna algun paper perquè hi dibuixi. Avui no hi és. Deu ser a comprar per fer el dinar, o a cobrar algun encàrrec... El Quimet i la Pepa no tenen fills, i per això els agrada que voltem per la fusteria quan tenim vacances de l’escola.

De sobte, s’atura el soroll de la màquina. El Quimet em diu: “Vols entrar al despatx? Farem dibuixos, ara que no hi ha la Pepa”. Hi entrem; ell treu uns papers i un llapis de fuster, d’aquells plans i gruixuts que m’agraden tant i que sovint es posa darrere l’orella. Em fa seure a la seva falda i, sense dir res, tanca el baldó. Per què deu haver tancat? I no em parla.... Jo intento dibuixar, però em sento estranya, asseguda damunt seu.

Ja tinc deu anys i fa poc vaig anar al metge amb la mare perquè em feien mal uns bonyets sota els mugrons plans. El metge va dir: “Això és la primera empenta”, i tots dos van fer un somriure còmplice. Ara el Quimet em passa les seves mans dures i grosses pels costats, amunt i avall. Quan em toca els mugrons em fan mal, però no dic res. Em fa por aquesta porta tancada. Ell sospira, i jo només penso en fugir. Sort que arriba la Pepa amb unes bosses. El Quimet obre el baldó i jo aprofito per baixar-li de la falda i esmunyir-me cap al carrer.

Ho he explicat a la iaia i m’ha dit que no hi tornés a entrar mai més sola. Però al veí ningú no l’ha renyat. Em fa por quan passo per la porta de la fusteria. No vull mirar cap dins per no veure’l. I si un dia m’agafa?