Quan sigui gran marxaré de casa. I m’enduré la meva mare amb mi. Quan sigui gran.

Avui he fet enfadar la mare, ara em sap greu, però llavors no hi he pensat. Volia quedar-me més estona mirant la tele, feien els meus dibuixos preferits i no l’escoltava quan em deia que ja era hora d’anar-me’n al llit. Al final m’ha cridat i tot, però he fet com si no la sentís, mirava fixament la pantalla del televisor i intentava destriar les veus dels personatges animats d’entre les paraules de la mare.

Fins que ens hem adonat de la presència del pare, havia arribat i ni tan sols l’havíem sentit entrar. L’he mirat un instant, el temps just de veure que tenia aquella expressió, aquella que li fa brillar els ulls i li fa prémer els llavis amb força, com si s’aguantés les ganes d’escopir. Després he mirat la mare i he notat que havia començat a encongir-se, s’havia fet petita, molt petita, gairebé més petita que jo. No ha dit res, ja no em renyava, només em suplicava amb la mirada.

Jo m’he aixecat d’una revolada, he passat depressa pel costat del pare mentre li dirigia un “bona nit” ràpid i m’he tancat a l’habitació.

Al pare no li agrada trobar-me despert quan arriba de treballar, diu que els nens no han d’estar llevats a aquelles hores, i no li agrada sentir crits tampoc, diu que prou soroll ha d’aguantar durant el dia i que, quan arriba a casa, vol pau i tranquil·litat.

La mare ha vingut a veure’m quan ja tenia el pijama posat, m’ha fet un petó i m’ha ajudat a tapar-me amb el llençol. La mare té les mans menudes i suaus, m’agrada quan m’acarona la galta i els cabells abans d’adormir-me. M’ha mirat un moment amb aquella tristesa que té ficada endins i ha intentat amagar-la darrere aquell somriure que em dedica només a mi.

Però avui no aconsegueixo adormir-me. Ja fa estona que la mare ha tornat al menjador amb el pare i ja fa estona que sento com ell es queixa del sopar. Parla amb veu molt alta, diu que es mata treballant cada dia per portar diners a casa i que, a canvi, només rep un plat de verdura bullida per sopar. A la mare no la sento. Però me la imagino, cada vegada més petita, amb els ulls abaixats, amb el somriure desaparegut.

Després un soroll sord, un plat que es trenca, una cadira que es tomba, un cop de porta... i finalment el silenci.

Triga una estona, potser primer ho endreça tot, però la mare acaba tornant a la meva habitació. Vol comprovar que no m’hagi despertat. Quan veig la claror que m’entra per la porta, tanco els ulls i em quedo quiet, molt quiet, no vull que sàpiga que estic despert. Ella em mira en silenci.

Voldria abraçar-la, molt fort, i dir-li que no pateixi, que jo estic amb ella, que la protegiré, que no permetré que res ni ningú li faci mal. Però em quedo callat, sense moure’m, esperant que surti i tanqui la porta.

De vegades, quan ella entra a la seva habitació i jo em quedo sol, la sento plorar. Llavors jo també ploro. Plorem junts, enmig de la foscor, cadascú en la solitud dels nostres llits, i amb la imaginació li estrenyo les mans, fins que ens adormim, tots dos, tot sols...

Quan sigui gran marxaré de casa. I m’enduré la meva mare amb mi. Quan sigui gran, i les mans menudes i suaus de la mare càpiguen dins les meves.