Harmony Clean Flat Responsive WordPress Blog Theme

Sopa amb pilotilles

12:03:00 Concurs de relats 0 Comments Category : ,


El meu menjar preferit és la sopa torrada amb pilotilles. Abans me’n feies sovint, fins que un dia el pare, patapam, cop de puny sobre la taula. En Tití, el mico esquirol que m’acompanya a tot arreu, em salta de la falda de l’ensurt. És el meu únic nino. N’estic fins als collons d’aquesta merda! No saps fer res més! Tu cuines de tot, i principalment patates aixafades, arengades salades i menuts, que és el que ell s’estima més, i a mi en canvi em provoquen unes basques, que vull aixecar-me de la taula. No goso pas dir a les meves amigues què menjo, perquè farien una ganyota i encara em veurien més estrafolària. Amb les feinades que tinc a fer-los creure que els blaus dels braços són perquè m’agrada enfilar-me als arbres. Per a les cames és més fàcil: sempre vaig amb pantalons. Els dic que les faldilles són massa incòmodes i avall.

Tu tens prohibit guisar cap alternativa per a la nena, i la nena no pot dir ni piu. A risc de perdre o malferir el peluix d’en Tití, que mostra signes de maltractament a l’esquena i a les orelles. I a la cua, que té ben escapçada. Quan el pare té un brot de mal geni i et maleeix perquè vol un nen i tu no et quedes embarassada, jo m’aferro al meu nino i demano per dintre que no vinguin més criatures, que no aparegui ningú per aquesta casa. Tan aviat em moro de vergonya com de por. I el que em causa més dolor de tot no són les seves plantofades ni els seus brams, sinó el teu silenci. Com suportes les fuetades del seu cinturó, la força sobre els teus punys, el seu pes de bèstia masegant-te damunt el llit, la seva ràbia vestida d’estirabots i menyspreu. Per què no crides: prou! Per què no el deixem sol, i fugim lluny d’ell, totes dues i en Tití, per començar una nova vida? Els homes no són tots com ell. Cap nena de l’escola no porta marques a la pell ni ninos amb el cos malmès, i totes parlen del seu pare. Jo no n’explico mai res, com si no existís. Desitjo marxar per sempre, però no vull deixar-te sola.

Cada dia quan torno de l’escola, i sento des de l’escala com t’escridassa, com cau algun plat, algun pot de la cuina, els vidres trencats, els teus gemecs, en comptes de tirar enrere i fugir d’aquest infern, m’afanyo a pujar amunt per si puc protegir-te, posar-me entre tots dos, al preu que sigui, perquè s’estableixi una treva, encara que tàcita, i tu puguis acabar de fer el dinar. Llavors sóc jo la que rebo les bufetades a les galtes, pessics al canell, recargolades als braços fins que m’agenollo. Demana perdó. I dóna’m aquest cony de ninot. En Tití vola per la casa topant contra les parets com un pardal amb les ales trencades.

Què li passa al pare? No li agrada la feina, no li agradem nosaltres, no s’agrada ell mateix? Quan podem estar soles, jo vinc al teu llit i ens curem l’una a l’altra. Ens rentem la pell amb aigua de farigola, ens acaronem les mans, ens besem els ulls. Jo et passo en Tití per tot el cos. El seu pèl suau és com un bàlsam fet de tendresa. Em dius que el pare està malalt, que ha hagut de suportar molt de patiment i sobretot molta gana. Que en el fons és un bon home i necessita paciència. La nostra paciència. Va ser abandonat quan era un nadó, desnodrit i ple de contusions, i el van pujar diferents famílies que el van anar rebutjant. Dius que no ha après a estimar. Que li falta temps. Et sembla que tu n’hi pots ensenyar? O jo? O un altre fill? Encara no t’ha fet prou mal per demostrar-te que no té remei? Per què s’entossudeix a repetir la seva història?

I avui, en arribar de l’escola, identifico una olor que m’agrada. Trec en Tití de la bossa perquè també la senti. Correm cap a la cuina i us veiem allí, abocats als fogons: el pare t’engrapa els braços i els cabells. Després de molts dies, m’has fet sopa de pilotilles. No t’ho ha perdonat. Et força el coll i et fa doblegar, t’obliga a menjar-te la sopa sense cullera, xarrupant-la directament de l’olla, que encara crema. Deixo anar la bossa i en Tití i em tiro al damunt d’aquest bàrbar, però m’aparta amb una coça a la panxa. Sort que no em toca de ple, i tinc prou esma per pescar una paella de la pica i tornar cap a ell amb un salt imparable, i clavar-li un bon cop de paella al clatell, i després un altre, i un altre, i un altre. I cau a terra, estabornit, i es tapa amb els colzes per defensar-se dels meus cops, però n’hi  arriben més, al cap, a la cara, al coll, i un altre, i un altre. Fins que ja no es mou.

Tu t’has quedat asseguda a terra, repenjada al forn, amb uns ulls oberts com dos plats buits,  escabellada, la cara vermella i bruta. No t’has ni acabat d’empassar l’últim glop de sopa. Jo m’acosto i tu em prens la paella, plena de la seva sang. Mentre t’hi untes els dits i te’ls fregues a la roba, jo et poso bé els cabells i et netejo la cara amb un eixugamà humit. Agafo en Tití i m’assec al teu costat. Tots tres ens mirem el pare, sense dir res.

Quan entren els veïns i ens troben d’aquesta manera, es posen les mans al cap i exclamen: pobra gent! Insisteixo que tu no tens res a veure amb aquesta mort, però ningú no m’escolta. Ni els veïns, ni la policia. Ni tu, mare. Per què no els dius la veritat? En Tití i jo, desesperats, veiem com se t’emporten. I ara què?

Segon premi categoria adults
Text: Miracle Sala Farré
Il·lutració : Blanca Rodríguez Magem
 

RELATED POSTS

0 comentaris