Harmony Clean Flat Responsive WordPress Blog Theme

Els plors de la innocència

12:00:00 Concurs de relats 0 Comments Category : ,


El Jaume havia passat mala nit, no n’havia pogut dormir i aquell matí seria el més llarg de la seva vida. Tenia set anys tendres i suaus com el cotó fluix i tanmateix ja n’havia experimentat el camí empedrat i les aranyades de les branques dels arbres propers, les raspadures de la terra seca o l’asfalt en mal estat i la sequedat a la gola produïda pels nervis. Ara era a un despatx amb els ulls com taronges però la boca tancada, com segellada amb pegament.

Una dona jove i maca li feia preguntes. La Mireia tenia vint i sis anys, ulls blaus com el cel de Barcelona a l’estiu, el cabell llarg i negre com una nit sense lluna, però lluent, vestia brusa de seda blanca i falda de pell negra com els cabells un parell de centímetres per sobre dels genolls.

La Mireia, més per creativitat que no pas experiència, en veure que el noi no contestava les preguntes, li va proposar un joc

Què et sembla si juguem una mica? Jo et dono aquest quadern i un bolígraf i tu escrius una carta explicant el que ha passat. Imagina que l’escrius a un amic o un company d’escola.

Un llamp creuà els ulls de la jove. La seva intuïció li deia que ara el Jaume ho posaria tot per escrit, algun canvi s’havia produït al rostre del nen, però aquest no agafà el bolígraf de seguida, passaren mil eternitats abans que es decidís a mirar el bolígraf que els dits prims i allargats de la noia aguantaven.  Per fi l’agafà i pensà un moment ans de començar i quan va acabar la donà a la Mireia que va quedar sorpresa amb la acurada cal·ligrafia del nen. La carta deia el següent:

“Em dic Jaume Perarnau, tinc set anys. Avui estic molt trist perquè han passat coses molt i molt dolentes a casa. El pare ha fet coses molt lletges i ha dit moltes paraulotes, ara anirà a l’Infern i els dimonis se’l menjaran . L’avia vivia amb nosaltres i em cuidava perquè els pares treballaven molt, però ahir el pare estava malalt, com altres vegades quan arribava tan tard i s’entropessava amb els mobles. L’avia deia que treballava massa i arribava "d’aquella manera".També em deia que n’havia d’estudiar molt per no ser “un desgraciat” com el pare. Jo vull que el pare es pugui guarir aviat de la seva malaltia, per això vull estudiar medicina i ser un bon metge, però diu l’avia que s’ha d’estudiar molt. Jo no vull que d’altres nens hagin de patir les conseqüències de tenir un pare com el meu, un desgraciat com diu l’avia i quan ho diu fa una cara molt lletja. Aquesta nit els pares han cridat molt i s’han esbatussat de valent i si no hagués estat per l’avia no sé com haurien acabat, però la pobra avia també ha rebut. Jo m’he pogut escapar gràcies als veïns que s’han fet càrrec de mi fins que han arribat uns policies molt amables que s’han emportat al pare, ells han trucat l’ambulància que s’ha
emportat la mare i l’avia a l’hospital. Vull que tornin i que tot sigui com abans de començar la malaltia del pare. Però si el pare és un malalt, per què no se l'han endut a l’hospital? Ningú no m’explica res, només fan preguntes i més preguntes i m’omplen el cap amb paraules que jo no se què volen dir. M’han dit que m' enduran a una casa amb altres nens que es troben en una situació semblant a la meva, que també n’hi han nens que han arribat d’un país llunyà i que són refugiats, que han viscut una guerra molt cruel i n’han vist com llurs parents morien davant dels seus ulls i alguns d’ells han sobreviscut a las bombes però han perdut un braç o una cama o inclús els ulls, però que tots són bons nens, que tenen moltes ganes de fer amics i jugar...Jo vull tornar a casa, els pares ja deuen ser allà esperant que jo arribi. No puc entendre per què al món n’hi ha tanta gent malalta que fa mal als altres, gent com el pare. Ara l’avia em vindrà a buscar com a la sortida de l’escola i anirem a casa. Ara ja saps el que ha passat, si us plau, no em facis més preguntes i deixa’m tornar a casa meva”

La Mireia va comprendre que la carta anava dirigida a ella i quedà parada amb tot el que havia llegit. Ara era ella qui hauria de respondre, el Jaume tenia dret a saber el que ella no sabia com dir-li i hagués preferit que un altre li digués, algú amb més experiència. Per fi el Jaume va parlar.

- Vull tornar a casa amb l’avia, és molt tard, ja m’hauria de venir a recollir

- La teva avia no pot venir

- Doncs la mare si no està treballant...

- La mare tampoc

- I el pare? On és el pare?

- El teu pare és a la presó

El nen, d’alguna manera li estava facilitant la feina i la Mireia comprenia que seria millor dir la veritat, encara que aquella veritat, inevitablement, deixaria una profunda marca sota una pell
tan tendre

- El teu pare ha matat la teva avia i la teva mare.

Ja ho havia dit, però ho havia dit amb la veu tallada i la gola seca. No va poder evitar plorar davant d’aquell nen que ara feia un esforç titànic per a consolar-la i també ell, més que no pas per la pèrdua dels éssers estimats, acabà plorant perquè no la podia consolar pas. Ambdós abraçats ploraven...

"Em dic Jaume Perarnau, tinc trenta anys, sóc metge psicòleg..."

RELATED POSTS

0 comentaris