“Ja t’ho he explicat Blai...”, s’excusava la mare cada cop que jo l’interrogava per les durícies a les cames, les esgarrinxades al coll i els intensos blaus als braços que a mig agost s’intentava tapar amb bruses de màniga llarga.

Tenia nou anys i com a mínim, ja en feia dos que recordava a la mare amb aquell aspecte deplorable. Llavis inflats, ulleres de mig pam, cabells esfilagarsats, primesa extrema i mirada perduda. I és clar, m’havia de creure que es tractava de la seva dura feina, de la qual mai m’havia donat cap detall, només que treballava moltes hores i a vegades patia accidents laborals. Però després arribava el pare amb regals i capritxos per tothom i jo, malgrat no entendre res me’n mantenia al marge. Quan estava sol em preguntava si era necessari que la mare es deixes la pell cada dia a la feina mentre el pare ens podia aprovisionar d’un munt de tonteries...

També feia ja gairebé vint-i-quatre mesos que no sabia res dels meus avis, a vegades trucaven i per molt que la mare s’afanyés a penjar i digués que era un desconegut que s’havia equivocat jo ja havia tingut temps de reconèixer el numero al marcador.

Semblava que visquéssim dins una bombolla. I la creixent bombolla finalment va explotar.

Va explotar el dia que la meva mare es trobava tant a la línia límit que ja li eren indiferents les conseqüències que podien repercutir a allò que estava a punt de fer.

Va marcar 3 nombres al seu mòbil i va esperar. Va esperar emocionant-se, movent-se nerviosa i jo era al seu davant, mirant-la perplex i ella no amagava les seves sensacions, sinó que m’acariciava.

I ja està, tantes trompades, empentes, crits, plors i bufetades que fins llavors havien estats silenciats per fi tenien nom i cognom. Un nom que em sonava massa familiar i un cognom que jo també tenia.  Sí, tenia; passat.

El surrealisme de la situació em va deixar atrapat, refugiant-me a la meva mare, el pilar de la meva vida, que si abans de tot allò ja em semblava un ésser fascinant, llavors em semblava tots els objectius positius i bonics que el món sencer pugui recollir.

Perquè les dones maltractades són un poema, un poema que cal llegir i conèixer. No es tracta d’un poema de ciència ficció ni molt menys, es tracta d’un poema real causat per un problema massa real i massa comú que moltes vegades només és llegit per sobre, sense deteniment.

Així doncs, no hi ha excusa que valgui. Ni l’estrés (opció que utilitzava el meu pare), ni les discussions, ni els problemes, ni mil situacions més. No és justificable.

I mai ho serà.

L’Eduard era, en aparença, un nen com qualsevol altre. Potser una mica més reservat que la majoria, això sí, però li agradava escoltar música i era el primer que es posava sota la porteria del pati de l’escola quan algú proposava de fer un partit de futbol. Els mestres i la gent del poble sempre deien d’ell que semblava més gran del que era, perquè es cuidava de la seva germana i ajudava a casa seva com un noi gran. L’Eduard només tenia tretze anys i sovint anava a comprar el pa i el que feia falta quan sortia de l’escola, sempre amb la seva germana de la mà. Quan les veïnes li preguntaven per la seva mare i li demanaven si es trobava bé, perquè feia dies que no la veien, ell, amb un somriure forçat, els contestava que estava molt enfeinada, que aquella setmana li havien dut moltes tovalloles per cosir i que no podia perdre temps anant a comprar. Sense entretenir-se, agafava la seva germana i amb un adéu curt sortia de la botiga de pressa i tots dos s’allunyaven corrents cap a casa. La mare es moriria de vergonya si la gent sabés la veritat, i l’Eduard tenia por que els seus ulls delatessin el que passava a casa seva. De fet, ell mateix s’havia convertit en un expert a llegir les mirades, sobretot les de la seva mare i el seu pare.

La família de l’Eduard vivia als afores del poble i era molt volguda per tothom. El seu pare era fill del poble i sempre havia participat en els saraus i festes que s’hi organitzaven. Però això va canviar des d’aquell malaurat accident de moto que va patir cinc anys enrere tornant de la feina a la mina. Actualment, venia números de loteria de l’ONCE, i els que el coneixien bé deien que darrerr el seu somriure amagava molta pena i ràbia. El que no s’imaginaven és que el pare de l’Eduard treia tota la seva ràbia i impotència a casa, ajudat per l’alcohol. Cada vespre es repetia la mateixa pel·lícula a casa de l’Eduard i és que en el moment que el pare entrava a casa, ningú parlava per no provocar la seva ira. Només es fixaven en els seus ulls plens de ràbia. Mare i fill es miraven amb la por reflectida als ulls, i l’Eduard ja sabia què havia de fer. Agafava la seva germana i pujaven al pis de dalt. La duia a la seva habitació i l’ajudava a ficar-se al llit. Llavors, ell se’n anava a la seva i demanava tot mirant els estels i la lluna que el pare no s’enfadés gaire amb la mare aquella nit, que no li llencés els plats del sopar, que no li fes pagar que ell s’hagués quedat en una cadira de rodes, que no era culpa d’ella. Maleïa l’accident del seu pare mil vegades perquè els havia canviat completament la vida a tots. Per què va agafar la moto per anar a la feina? La mare li va dir que no ho fes, que plovia molt. Podia haver anat en cotxe amb en Pep, el seu cosí. Però no, el pare era molt orgullós i no li agradava demanar favors. Si s’ho podia fer ell, no demanava ajut a ningú. Ell i el seu orgull: de dia feia veure a tothom que no passava res i que havia acceptat bé tot el que li havia passat, però al vespre, quan tornava a casa, treia la bèstia rabiosa i ho feia pagar a la mare.

Però aquell dia va ser diferent. Tot va començar com sempre. El pare va cridar i insultar la mare, com era habitual. Va començar a beure sense parar, també com de costum. Van començar els cops i les trencadisses de gots i plats, com sempre. Van començar els crits i plors de la mare, com sempre. L’Eduard va córrer a l’habitació de la seva germana per abraçar-la i tapar-li les oïdes, tot esperant que el pare s’adormís per poder baixar a ajudar a la seva mare a curar-se els cops i recollir tota la destrossa que havia fet el pare. Però aquella nit no sentia la seva mare plorar fluixet, com sempre feia. I això el va estranyar. Tot tremolant, va baixar les escales i el que va veure el va deixar glaçat. La seva mare era a terra, un bassal de sang envoltava el seu cap, mentre el pare murmurava paraules sense sentit al seu costat.

L’Eduard es va llençar contra el seu pare per allunyar-lo de la seva mare, però ja era tard. La mare era morta. Ja no s’hi podia fer res. Al final, la ràbia i la frustració del pare i la seva addició a l’alcohol, juntament amb el silenci i el sotmetiment de la mare havien escrit un capítol tràgic en la vida de l’Eduard i la seva germana. La mare havia acabat al cementiri, el pare a la presó i els dos germans sols i entregats en custòdia a una tieta, germana de la mare.

Durant la meva existència havia somiat amb prínceps blaus sortits d’un llibre de Federico Moccia. Romàntics. Encantadors. Amor a primera vista. Real. Tots aquests somnis s’havien esvaït com l’estrella fugaç a qui es demana un desig. Esborrats. Quan el vaig trobar pensava que seria així: perfecte. Però, de sobte, els petons es van convertir en cops, els somriures en llàgrimes, les paraules boniques en insults. I les parets, grans traïdores, esmorteïen el so dels meus laments. Però això ara ha de canviar. Ho farà. El silenci que m’havia acompanyat durant tant de temps s’acaba. Les parets s’esquerden. Tremolo. Ja veig el final. Premo els tres botons. El cor em va a mil. Pip. Hi ha senyal.
Pip. Per què no responen? Pip. L’esperança m’abandona... Una veu femenina em respon. La felicitat em corre per les venes, m’obstrueix els pulmons, m’impedeix parlar. La veu femenina s’impacienta. Reso perquè no pengi mentre intento trobar la veu. Finalment, arribada la tranquil·litat: -Hola, m’agradaria denunciar una situació de violència de gènere.

Hi havia una vegada una nena que es deia Rym, que vivia en un petit poblet de les muntanyes de Catalunya. Vivia en un bloc de pisos molt vells, que des de fora semblaven més bé ruïnes que pisos. Vivia amb els seus pares, bé, més o menys. La Rym era una nena que tenia un problema greu. Era molt dolenta, dir dolenta era poc. Havia d’anar al psicòleg per controlar els seus nervis i la seva ràbia, perquè si no els controlava, no tenia límits. Havia arribat a fer gamberrades molt greus, però a ella no li importava perquè ja era el seu dia a dia. A l’escola, no treia bones notes. No es portava bé amb els companys ni amb els professors. Havia arribat a fugar-se de l’escola i a amenaçar amb no tornar-hi mai més. Tothom temia la Rym, menys la psicòloga personal. La psicòloga es deia Marta, i des de ja feia uns anys, la Rym venia a la seva consulta. La Marta, a part de ser la seva psicòloga, era la seva amiga. La Rym li explicava absolutament tot. Els seus problemes escolars, els problemes familiars, la seva vida...

Un dia, la Marta va pensar a trucar a la mare de la Rym perquè vingues també a fer teràpia amb ella. El primer cop que li va trucar no el va agafar. Va provar de trucar-li un altre cop. El segon cop sí que el va agafar. Es va sentir un soroll molt fort, com si el mòbil hagués caigut a terra. Des del mòbil, la Marta només sentia crits i cops, cada vegada més forts. Entre els crits també s’hi colava alguna paraulota. Llavors la Marta va sentir un crit de la Rym molt fort i el telèfon es va penjar. La Marta, preocupada, va pensar a trucar a la policia, però no es volia problemes, i va decidir que li demanaria a la Rym en la pròxima teràpia. Al dia següent, la Rym va anar a la consulta de la Marta. La Marta li va demanar què va passar l’altre dia, i li va explicar el que va sentir des del telèfon. La Rym no va tardar ni un segon a posar-se a plorar i li va explicar a la Marta que ahir els seus pares s’estaven discutint. Es discutien entre ells pel comportament de la Rym. El pare deia que la Rym es portava tan malament per culpa de la mare, i la mare deia que el mal comportament de la Rym era per culpa del pare. La Marta es va quedar sorpresa. Llavors, amb llàgrimes als ulls la Rym li va dir:

- Si els crits són les converses de cada dia, els plors són els únics somriures que tinc i el mal és ja el meu amic… Com volen que em porti bé?

La porta es va tancar amb molta força. Les petjades del passadís sonaven fermes i directes. No podia ser la mare, ella sempre desfilava suaument amb una dolça tendresa, semblava una princesa de conte, però aquelles petjades segur que eren les del meu pare.

Entrava dins la sala amb la seva cara de somriure rovellat, vestit amb una camisa mig empolsegada i uns pantalons bruts de fang. Se’n anava a l’habitació i es canviava la roba. Tornava a passar per davant meu sense dirigirme la paraula, cap carícia, cap petó ni cap abraçada dissimulada.

Novament sonava la porta. La olor ja em resultava més familiar. La mare entrava a la sala i abans de desfer-se el primer botó d’aquell abric de pell m’acaronava, em feia un petó i m’embolcallava dins d’una forta abraçada.

Abans que em pogués explicar un conte, aquell home l’agafava de manera monstruosa del braç esquerra i se l’emportava ràpidament cap a l’habitació tancant la porta d’un sol cop.

Dia rere dia la mateixa història... Agafava una pel·lícula del prestatge amb els ulls tancats i la posava.

“Bambi” era el títol d’avui.

La música encantadora del principi es barrejava amb els crits de dolor de la meva mare. Jo agafava el comandament i pujava el volum de la televisió per creure’m després de molts dies que tot allò no estava passant.

Dolça innocència la meva...

M’encantava la pel·lícula tot i saber que la meva princesa de conte patia dins d’aquella cambra plena de terror.

Un bosc tot nevat amb una mare i un fill que s’estimaven bojament. Uns caçadors amb camises mig empolsegades i pantalons bruts de fang els vigilen des del darrere d’un arbust. De sobte... BANG! La mare del “Bambi” cau ferida per culpa d’una bala d’un d’aquells dos caçadors. Al cap de mig minut mor sobre aquella increïble blancor.

Els crits del meu àngel cada vegada sonen més fort fins que, de cop, el silenci comença a regnar. Aquell home menyspreable surt de la cova direcció a la cuina. Segur que deu anar a buscar una cervesa.

Entro dins la cova tenebrosa. La meva mare es troba estirada al terra plena de dolor. L’ajudo a aixecar-se i sense saber com, sortim corrents d’aquella casa plena de negror. Sortosament té les claus del cotxe.

Arrenquem direcció una nova vida. A mig camí, aquella dolça princesa mig ferida em pregunta com és que he volgut marxar de casa i jo, inconscientment, li responc que no volia que aquell caçador amb la camisa mig empolsegada i amb els pantalons bruts de fang la matés injustament com ho havien fet amb la mare del “Bambi”.