Hi havia una vegada una nena que es deia Rym, que vivia en un petit poblet de les muntanyes de Catalunya. Vivia en un bloc de pisos molt vells, que des de fora semblaven més bé ruïnes que pisos. Vivia amb els seus pares, bé, més o menys. La Rym era una nena que tenia un problema greu. Era molt dolenta, dir dolenta era poc. Havia d’anar al psicòleg per controlar els seus nervis i la seva ràbia, perquè si no els controlava, no tenia límits. Havia arribat a fer gamberrades molt greus, però a ella no li importava perquè ja era el seu dia a dia. A l’escola, no treia bones notes. No es portava bé amb els companys ni amb els professors. Havia arribat a fugar-se de l’escola i a amenaçar amb no tornar-hi mai més. Tothom temia la Rym, menys la psicòloga personal. La psicòloga es deia Marta, i des de ja feia uns anys, la Rym venia a la seva consulta. La Marta, a part de ser la seva psicòloga, era la seva amiga. La Rym li explicava absolutament tot. Els seus problemes escolars, els problemes familiars, la seva vida...

Un dia, la Marta va pensar a trucar a la mare de la Rym perquè vingues també a fer teràpia amb ella. El primer cop que li va trucar no el va agafar. Va provar de trucar-li un altre cop. El segon cop sí que el va agafar. Es va sentir un soroll molt fort, com si el mòbil hagués caigut a terra. Des del mòbil, la Marta només sentia crits i cops, cada vegada més forts. Entre els crits també s’hi colava alguna paraulota. Llavors la Marta va sentir un crit de la Rym molt fort i el telèfon es va penjar. La Marta, preocupada, va pensar a trucar a la policia, però no es volia problemes, i va decidir que li demanaria a la Rym en la pròxima teràpia. Al dia següent, la Rym va anar a la consulta de la Marta. La Marta li va demanar què va passar l’altre dia, i li va explicar el que va sentir des del telèfon. La Rym no va tardar ni un segon a posar-se a plorar i li va explicar a la Marta que ahir els seus pares s’estaven discutint. Es discutien entre ells pel comportament de la Rym. El pare deia que la Rym es portava tan malament per culpa de la mare, i la mare deia que el mal comportament de la Rym era per culpa del pare. La Marta es va quedar sorpresa. Llavors, amb llàgrimes als ulls la Rym li va dir:

- Si els crits són les converses de cada dia, els plors són els únics somriures que tinc i el mal és ja el meu amic… Com volen que em porti bé?