Harmony Clean Flat Responsive WordPress Blog Theme

Els ulls de la innocència

11:15:00 Concurs de relats 0 Comments Category : ,

La porta es va tancar amb molta força. Les petjades del passadís sonaven fermes i directes. No podia ser la mare, ella sempre desfilava suaument amb una dolça tendresa, semblava una princesa de conte, però aquelles petjades segur que eren les del meu pare.

Entrava dins la sala amb la seva cara de somriure rovellat, vestit amb una camisa mig empolsegada i uns pantalons bruts de fang. Se’n anava a l’habitació i es canviava la roba. Tornava a passar per davant meu sense dirigirme la paraula, cap carícia, cap petó ni cap abraçada dissimulada.

Novament sonava la porta. La olor ja em resultava més familiar. La mare entrava a la sala i abans de desfer-se el primer botó d’aquell abric de pell m’acaronava, em feia un petó i m’embolcallava dins d’una forta abraçada.

Abans que em pogués explicar un conte, aquell home l’agafava de manera monstruosa del braç esquerra i se l’emportava ràpidament cap a l’habitació tancant la porta d’un sol cop.

Dia rere dia la mateixa història... Agafava una pel·lícula del prestatge amb els ulls tancats i la posava.

“Bambi” era el títol d’avui.

La música encantadora del principi es barrejava amb els crits de dolor de la meva mare. Jo agafava el comandament i pujava el volum de la televisió per creure’m després de molts dies que tot allò no estava passant.

Dolça innocència la meva...

M’encantava la pel·lícula tot i saber que la meva princesa de conte patia dins d’aquella cambra plena de terror.

Un bosc tot nevat amb una mare i un fill que s’estimaven bojament. Uns caçadors amb camises mig empolsegades i pantalons bruts de fang els vigilen des del darrere d’un arbust. De sobte... BANG! La mare del “Bambi” cau ferida per culpa d’una bala d’un d’aquells dos caçadors. Al cap de mig minut mor sobre aquella increïble blancor.

Els crits del meu àngel cada vegada sonen més fort fins que, de cop, el silenci comença a regnar. Aquell home menyspreable surt de la cova direcció a la cuina. Segur que deu anar a buscar una cervesa.

Entro dins la cova tenebrosa. La meva mare es troba estirada al terra plena de dolor. L’ajudo a aixecar-se i sense saber com, sortim corrents d’aquella casa plena de negror. Sortosament té les claus del cotxe.

Arrenquem direcció una nova vida. A mig camí, aquella dolça princesa mig ferida em pregunta com és que he volgut marxar de casa i jo, inconscientment, li responc que no volia que aquell caçador amb la camisa mig empolsegada i amb els pantalons bruts de fang la matés injustament com ho havien fet amb la mare del “Bambi”.

Finalista categoria juvenil
Text: Roger Ribas Amill
Il·lutració : Blanca Rodríguez Magem

RELATED POSTS

0 comentaris