Durant la meva existència havia somiat amb prínceps blaus sortits d’un llibre de Federico Moccia. Romàntics. Encantadors. Amor a primera vista. Real. Tots aquests somnis s’havien esvaït com l’estrella fugaç a qui es demana un desig. Esborrats. Quan el vaig trobar pensava que seria així: perfecte. Però, de sobte, els petons es van convertir en cops, els somriures en llàgrimes, les paraules boniques en insults. I les parets, grans traïdores, esmorteïen el so dels meus laments. Però això ara ha de canviar. Ho farà. El silenci que m’havia acompanyat durant tant de temps s’acaba. Les parets s’esquerden. Tremolo. Ja veig el final. Premo els tres botons. El cor em va a mil. Pip. Hi ha senyal.
Pip. Per què no responen? Pip. L’esperança m’abandona... Una veu femenina em respon. La felicitat em corre per les venes, m’obstrueix els pulmons, m’impedeix parlar. La veu femenina s’impacienta. Reso perquè no pengi mentre intento trobar la veu. Finalment, arribada la tranquil·litat: -Hola, m’agradaria denunciar una situació de violència de gènere.