L’Eduard era, en aparença, un nen com qualsevol altre. Potser una mica més reservat que la majoria, això sí, però li agradava escoltar música i era el primer que es posava sota la porteria del pati de l’escola quan algú proposava de fer un partit de futbol. Els mestres i la gent del poble sempre deien d’ell que semblava més gran del que era, perquè es cuidava de la seva germana i ajudava a casa seva com un noi gran. L’Eduard només tenia tretze anys i sovint anava a comprar el pa i el que feia falta quan sortia de l’escola, sempre amb la seva germana de la mà. Quan les veïnes li preguntaven per la seva mare i li demanaven si es trobava bé, perquè feia dies que no la veien, ell, amb un somriure forçat, els contestava que estava molt enfeinada, que aquella setmana li havien dut moltes tovalloles per cosir i que no podia perdre temps anant a comprar. Sense entretenir-se, agafava la seva germana i amb un adéu curt sortia de la botiga de pressa i tots dos s’allunyaven corrents cap a casa. La mare es moriria de vergonya si la gent sabés la veritat, i l’Eduard tenia por que els seus ulls delatessin el que passava a casa seva. De fet, ell mateix s’havia convertit en un expert a llegir les mirades, sobretot les de la seva mare i el seu pare.

La família de l’Eduard vivia als afores del poble i era molt volguda per tothom. El seu pare era fill del poble i sempre havia participat en els saraus i festes que s’hi organitzaven. Però això va canviar des d’aquell malaurat accident de moto que va patir cinc anys enrere tornant de la feina a la mina. Actualment, venia números de loteria de l’ONCE, i els que el coneixien bé deien que darrerr el seu somriure amagava molta pena i ràbia. El que no s’imaginaven és que el pare de l’Eduard treia tota la seva ràbia i impotència a casa, ajudat per l’alcohol. Cada vespre es repetia la mateixa pel·lícula a casa de l’Eduard i és que en el moment que el pare entrava a casa, ningú parlava per no provocar la seva ira. Només es fixaven en els seus ulls plens de ràbia. Mare i fill es miraven amb la por reflectida als ulls, i l’Eduard ja sabia què havia de fer. Agafava la seva germana i pujaven al pis de dalt. La duia a la seva habitació i l’ajudava a ficar-se al llit. Llavors, ell se’n anava a la seva i demanava tot mirant els estels i la lluna que el pare no s’enfadés gaire amb la mare aquella nit, que no li llencés els plats del sopar, que no li fes pagar que ell s’hagués quedat en una cadira de rodes, que no era culpa d’ella. Maleïa l’accident del seu pare mil vegades perquè els havia canviat completament la vida a tots. Per què va agafar la moto per anar a la feina? La mare li va dir que no ho fes, que plovia molt. Podia haver anat en cotxe amb en Pep, el seu cosí. Però no, el pare era molt orgullós i no li agradava demanar favors. Si s’ho podia fer ell, no demanava ajut a ningú. Ell i el seu orgull: de dia feia veure a tothom que no passava res i que havia acceptat bé tot el que li havia passat, però al vespre, quan tornava a casa, treia la bèstia rabiosa i ho feia pagar a la mare.

Però aquell dia va ser diferent. Tot va començar com sempre. El pare va cridar i insultar la mare, com era habitual. Va començar a beure sense parar, també com de costum. Van començar els cops i les trencadisses de gots i plats, com sempre. Van començar els crits i plors de la mare, com sempre. L’Eduard va córrer a l’habitació de la seva germana per abraçar-la i tapar-li les oïdes, tot esperant que el pare s’adormís per poder baixar a ajudar a la seva mare a curar-se els cops i recollir tota la destrossa que havia fet el pare. Però aquella nit no sentia la seva mare plorar fluixet, com sempre feia. I això el va estranyar. Tot tremolant, va baixar les escales i el que va veure el va deixar glaçat. La seva mare era a terra, un bassal de sang envoltava el seu cap, mentre el pare murmurava paraules sense sentit al seu costat.

L’Eduard es va llençar contra el seu pare per allunyar-lo de la seva mare, però ja era tard. La mare era morta. Ja no s’hi podia fer res. Al final, la ràbia i la frustració del pare i la seva addició a l’alcohol, juntament amb el silenci i el sotmetiment de la mare havien escrit un capítol tràgic en la vida de l’Eduard i la seva germana. La mare havia acabat al cementiri, el pare a la presó i els dos germans sols i entregats en custòdia a una tieta, germana de la mare.