Harmony Clean Flat Responsive WordPress Blog Theme

Poemes

11:48:00 Concurs de relats 0 Comments Category : ,


“Ja t’ho he explicat Blai...”, s’excusava la mare cada cop que jo l’interrogava per les durícies a les cames, les esgarrinxades al coll i els intensos blaus als braços que a mig agost s’intentava tapar amb bruses de màniga llarga.

Tenia nou anys i com a mínim, ja en feia dos que recordava a la mare amb aquell aspecte deplorable. Llavis inflats, ulleres de mig pam, cabells esfilagarsats, primesa extrema i mirada perduda. I és clar, m’havia de creure que es tractava de la seva dura feina, de la qual mai m’havia donat cap detall, només que treballava moltes hores i a vegades patia accidents laborals. Però després arribava el pare amb regals i capritxos per tothom i jo, malgrat no entendre res me’n mantenia al marge. Quan estava sol em preguntava si era necessari que la mare es deixes la pell cada dia a la feina mentre el pare ens podia aprovisionar d’un munt de tonteries...

També feia ja gairebé vint-i-quatre mesos que no sabia res dels meus avis, a vegades trucaven i per molt que la mare s’afanyés a penjar i digués que era un desconegut que s’havia equivocat jo ja havia tingut temps de reconèixer el numero al marcador.

Semblava que visquéssim dins una bombolla. I la creixent bombolla finalment va explotar.

Va explotar el dia que la meva mare es trobava tant a la línia límit que ja li eren indiferents les conseqüències que podien repercutir a allò que estava a punt de fer.

Va marcar 3 nombres al seu mòbil i va esperar. Va esperar emocionant-se, movent-se nerviosa i jo era al seu davant, mirant-la perplex i ella no amagava les seves sensacions, sinó que m’acariciava.

I ja està, tantes trompades, empentes, crits, plors i bufetades que fins llavors havien estats silenciats per fi tenien nom i cognom. Un nom que em sonava massa familiar i un cognom que jo també tenia.  Sí, tenia; passat.

El surrealisme de la situació em va deixar atrapat, refugiant-me a la meva mare, el pilar de la meva vida, que si abans de tot allò ja em semblava un ésser fascinant, llavors em semblava tots els objectius positius i bonics que el món sencer pugui recollir.

Perquè les dones maltractades són un poema, un poema que cal llegir i conèixer. No es tracta d’un poema de ciència ficció ni molt menys, es tracta d’un poema real causat per un problema massa real i massa comú que moltes vegades només és llegit per sobre, sense deteniment.

Així doncs, no hi ha excusa que valgui. Ni l’estrés (opció que utilitzava el meu pare), ni les discussions, ni els problemes, ni mil situacions més. No és justificable.

I mai ho serà.

Primer premi categoria juvenil
Text: Eulàlia Galante Perarnau
Il·lutració : Blanca Rodríguez Magem
 

RELATED POSTS

0 comentaris