Es poden saber moltes coses d'una persona només mirant-li les sabates. Hi ha tantes sabates com maneres de caminar i per tant, maneres de ser i de pensar. Baixant la mirada i veient passar peus pel teu davant cada dia, arribes a desenvolupar un sisè sentit. Pots endevinar l'edat, el sexe, les aficions, la professió, l'estat d'ànim de la persona...i se m'acut que fins i tot pots arribar a saber, si la persona en qüestió té casa. Em miro les meves, de sabates, i penso que no cal ser gaire observador, per entendre que casa meva és el carrer. Porto un parell de vambes velles, brutes, foradades, descosides. No sempre ha estat així, però els últims mesos, la vorera i l'anar i venir de peus s'han convertit en la meva quotidianitat. Ara visc en una casa sense parets, on qualsevol estrany pot envair el meu espai. És com si pel fet que se m’hagi estat negat el dret a l’habitatge, se m'hagi negat també el dret de poder mirar la gent als ulls, de igual a igual, sense haver de sentir vergonya. El meu camp de visió ha quedat reduït, com en aquelles pel.lícules clàssiques que miràvem amb la mare a la sala d'estar, durant les vacances de setmana santa, on hi havia dues franges negres gruixudes a dalt i a baix de la pantalla. Penso en la nostra sala d’estar, en la meva habitació, en la cuina...i em sembla tot tan llunyà! Em veig a mi mateixa com en un somni d’un passat que es desdibuixa i arribo a creure que el meu jo d’abans, no va existir mai.

Pel meu davant passen nens de la meva edat amb les seves famílies. Malgrat tenir-los a tocar, un abisme ens separa. Per a ells sóc invisible o simplement ni existeixo. Em sorprèn la seva despreocupació, no s'adonen de fins a quin punt en són de feliços. Jo, en canvi, tinc la sensació d'haver-me fet gran de cop i cada dia em sento més trista i cansada. Els envejo.

Les hores passen amb el tràfec de gent i cotxes. La mare i jo hem establert una rutina que ens ajuda a sobreviure. Estem juntes la major part del dia, excepte unes hores al vespre que ella marxa i jo em quedo sola al lloc on ella m'indica. No m'ha dit mai on va però sempre torna amb alguna cosa per menjar i diners. He après a no fer gaire preguntes i a aprofitar la oportunitat d'alimentar-me o descansar com si fós la primera i la última vegada que ho faig.

Ja s'ha fet de nit, aviat arribarà l'hivern i comença a fer fred. Avui la mare i jo dormirem en un altre portal, en l'anterior, els veïns van fer venir la policia, per sort però ja havíem marxat abans que arribessin. Aquí almenys, en aquest lloc nou, una senyora molt amable ens ha portat mantes.

La mare m'abraça i m'acarona. Enmig de la foscor, endevino el seu rostre envellit, els seus ulls negres i apagats, cansats de lluitar en batalles desiguals. Aquesta nit al carrer hi regne el silenci. De tant en tant passa algun cotxe o algun grup de joves fent xivarri. Unes passes decidides s'apropen a nosaltres. Diria que es un home jove, corpulent i ben vestit. Projecta una ombra imponent sobre la vorera. A mesura que s'acosta creix dins meu el neguit. Però sembla que no té el més mínim interès en aquest parell de sense sostre. Té pressa i passa de llarg.

-Mare, tu tens por?

La mare m'estreny contra el seu pit i les dues ens enfonsem sota la manta. Amb el dit assenyala el cel negre i em diu:

-Mira, avui hi ha lluna plena. Te'n recordes d'aquell conte que t’agradava tant?

Sí, el recordo, recordo també que me'l va regalar pel meu aniversari. Però ja no m'agraden els contes, li agradaven al meu jo infantil d'abans. Ara tot és diferent.

-Mare, tornaran aquells homes?

-No. No tornaran, ara ja no tenim res que els interessi.

Després de molt de temps, alço el cap i m'emmirallo en la lluna. Ens veig a la mare i a mi en la nostra vida còmode i feliç d'abans. Encara que sigui impossible tornar enrere, una petita espurna d’esperança s’encén dintre meu, un pensament que em reconforta: “si no tenim res, no ens poden prendre res”. Quina lluna més bonica!