Harmony Clean Flat Responsive WordPress Blog Theme

Odi sense llar

10:08:00 Concurs de relats 0 Comments Category : ,

Roba fosca, cara maligna i mirada tèrbola. Aquell senyor parlava amb la mare i li deia que li donava 24 hores per "largarse de aquí". Recordo la olor que feia de tabac ranci, la mateixa que el pare, olor del club d’homes rics que freqüentava a les nits, quan no era a casa amb nosaltres.

Quan marxà aquell senyor, la mare va començar a plorar. Em vaig acostar per intentar consolar-la i ella va començar a sanglotar. Res del què pogués dir o fer aconseguiria alleujar aquella tristesa, aquella por, aquell profund dolor. Aquell dolor... Sense adonar-me’n, aviat me’l vaig fer meu. Va convertir-se en la bandera del meu vaixell. Començava el meu viatge.

L'endemà marxàvem per anar a un lloc millor, segons deia la mare, amb els ulls vermells. La meva habitació era buida quan em vaig llevar; tot era en caixes. La roba, els llibres, les joguines... I les habitacions de la mare i la de la Sara també. En un tres i no res va desfer els llits i va guardar els llençols en una gran bossa que tenia preparada al rebedor. Aquell seria l'últim dia en aquell petit pis del centre del poble. Els nos-tres veïns, aquells que de vegades portaven carmanyoles i bosses a la mare, quedarien ja per sempre en el record. La mare deia que eren molt bons, molt solidaris. Anys més tard hauria d'explicar-li a la Sara què volia dir la mare amb allò de "solidaris".

Altres nens corrien per les sales d'aquell inhòspit cau i, tot i que vaig fer amics ràpidament, mai vaig sen-tir-lo com casa meva. I la mare seguia plorant, cada dia més desolada, prima i neguitosa. Intentava dissimular, però jo me n'adonava i no podia oferir-li res més que petons i somriures a tothora; i procurar protegir a la Sara d’aquella merda.

El pare pretenia fer tant mal com pogués a la mare; la dona que l’havia tractat millor al món, convertint-se pràcticament en la seva esclava... Es va encegar i va oblidar que els seus propis fills, la Sara i jo, en pagaríem les conseqüències. Conseqüències.

Quan vaig ser adolescent, vaig saber que ell havia signat la fatídica ordre d'execució i s'havia ocupat, personalment, que els seus amics del "cuerpo" actuessin amb la màxima rapidesa. Cuerpo, cos.
Amb tota la professionalitat i la indiferència d’un robot manipulat pels comandaments, aquells membres del cos de seguretat de l’estat ens van fer fora del que havia estat casa meva des que vaig néixer. Professionalitat i indiferència.

Els desnonaments exprés estaven a l’ordre del dia i més si els dictava un jutge amb un gran reconeixement; el pare el devia més als contactes amb la classe política de la capital i les hores al club, bevent whisky i fumant purs, que no pas a un treball correcta i honestament exercit.

Els dies passaven entre plors, llibres i les mirades de compassió de la gent que ens creuàvem pel carrer els dies que sortíem a passejar els tres junts. Sempre era jo qui explicava a la mare i la Sara que hi havia una exposició al museu comarcal o una fira d’artesans més enllà. Em servia de qualsevol excusa per sortir d’aquell cau, mal anomenat centre. Durant unes hores oblidàvem aquell infern i miràvem petits objectes o magnifiques obres d’art que mai podríem comprar. Un dia ens vam creuar amb el pare; la mare i la Sara miraven una paradeta. El gran jutge i jo ens vam creuar; vaig clavar l’esguard en els seus ulls i ni tan sols em va reconèixer. Quina llàstima! O no...

La mare anava trobant feines sense contracte i mal remunerades que no servien ni per intentar aconseguir algun pis de lloguer. La crisi ho havia trinxat tot i els propietaris no es fiaven de llogar un pis a persones sense una solvència econòmica contrastada. Tothom sabia que la mare era la exdona d’aquell mal nascut del pare i aquest fet tancava portes de forma automàtica. Es va dedicar a estalviar, pel nostre futur, deia.

Quan per fi la mare va trobar una feina amb contracte, a mitja jornada, en una cadena de supermercats vam esclatar d’alegria. Com si ens hagués tocat un premi de la loteria! A través d’una companya de feina, la mare va aconseguir llogar un pis de 50 metres quadrats, de dues habitacions. Jo complia 18 anys el dia que vam entrar-hi a viure i aquella va ser la meva festa d’aniversari.

Dos mesos més tard, després de molt buscar, vaig trobar una feina, també a mitja jornada, en un bar del poble. Hauria de compaginar-ho amb els estudis d’infermeria que acabava de començar. Aquells ingressos addicionals anirien molt bé.

Seguien passant els dies i tot anava millorant, poc a poc. Menys l’aspecte de la mare, que lluïa unes bosses molt marcades sota els ulls i que mai va recuperar el seu pes normal. Entre la Sara i jo vam aconseguir arrencar-li algun somriure i, fins i tot, algun riure de tant en tant. Però aquell turment la va convertir, als meus ulls, en un esquelet.

Just el dia que compleixo el 21 anys, sóc a punt de completar el full de ruta previst, designat amb el temps, sobre la marxa. Han passat 14 anys des d’aquell fatídic dia. Acabo de signar una hipoteca per comprar el pis que tres anys ençà es va convertir en casa nostra. 360 mensualitats per agrair-li els esforços, alleujar el patiment i tornar-li la dignitat a la mare. Dignitat, allò que el pare va perdre pel camí; o va rega-lar a alguna de les seves meuques.

Aquell glaçat matí de febrer, vaig fer-me una promesa. I ara estic a punt de complir-la. Després de tants anys de ràbia i odi, tants mesos de planificar-ho i tants dies de pensar-hi, de dia i de nit.

- El seu whisky, senyor jutge...

Conseqüències al cos, amb total professionalitat i absoluta indiferència...

- Es troba bé, senyor...? Que mai descansi en pau!

2n Premi Categoria General
Autor: Marc Vilardell i Casado

RELATED POSTS

0 comentaris